AVANÇ RÀPID (JOE URBACH)

Quan algú em va explicar que en el moment
en què va creure que anava a morir, la seva vida
sencera va desfilar davant dels seus ulls
(li estaven posant una pistola
al cap), jo vaig pensar en les filmacions
que de vegades passen als casaments,
on veiem el nuvi als dos anys
banyant-se despullat a la pica
de la cuina, o als sis, vestit
amb bata, al començar les classes,
o la núvia a la seva festa de graduació
o llicenciant-se de comptable;
com si fos una seqüència lògica
que conduís irremeiablement
al desenllaç conegut. Però
si em posés a imaginar la meva mort,
no crec que les fites de la meva vida
passin en successió pel meu cap
en el moment previ; se m’ocorre
que com a molt seria un seguit
d’instants compilats a l’atzar
que compartirian una mateixa atmosfera
de desconcert, confusió i tedi:
com una pel·lícula estrangera,
d’aquelles sense trama i plenes de silencis
posada en avanç ràpid, de forma
que no es llegeixin ni tan sols els subtítols.


(Traducción de Mónica Miravet)